Desbrossar a destemps

(o com esquinçar la primavera a les nostres papallones i abelles)

És temps de flors: ha arribat la primavera. Primer els marges dels rius i rierols, després les pastures, matollars i marges de camins, es vesteixen de colors. Brots tendres de tota mena s’engalanen amb flors de mica en mica al seu capdamunt, a mesura que la llum del sol avança al llarg del dia i la humitat de la pluja ho mulla tot després de l’hivern. Poc a poc, el verd també s’enfila cap a dalt de les capçades de freixes, oms i verns al peu de tolls ,primer, i més amunt, ho fan roures martinencs i cirerers silvestres. Som a Girona, la ciutat de les flors a mitjans de maig i a hores d’ara, aquest fet ja deu ser conegut a mig món.

Floracio_desbrosades
Marges desbrossats en ple període de floració

Però, ai las! Des de fa uns anys les abelles i papallones de Girona es queden sense dinar a peu de camins i carreteres. Per alguna raó desconeguda, tot just arriba la primavera esplendorosa arreu, quan les flors ja decoren les catifes de verd natural, les diferents administracions decideixen que la primavera no hauria de perdurar a la natura més pròxima. Joves ben equipats i amb una precisió encomiable esborren a cop de desbrossadora tot indici de final d’hivern. Sembla un ritual que es repeteix any rera any amb precisió. Ja ho diu el propi vocabulari de la maquinària: desbrossar. Ve a ser treure tot allò que molesta perquè deu ser brut. Ens hem tornat una societat cada cop més higiènica i asèptica, on tot allò que se’ns escapa del control ha de ser dominat o eliminat.

Catalunya, i també Girona, s’han convertit poc a poc en una terra de boscos. N’hauríem d’estar orgullosos! Dels turons aterrassats de no fa més de 40 anys hem passat a boscos o matollars tupits. A hores d’ara, amb prou feines ens queden prats naturals mediterranis –fenassars, per exemple- a l’entorn de Girona, i els únics racons on la primavera es mostra en forma d’herbes estacionals són, sense dubte, els marges de camins i conreus. Malgrat el seu nom, «marge» poc té a veure amb espais marginals des de la mirada d’un naturalista, doncs el seu paper és fonamental per mantenir una diversitat avui perduda per l’evolució de la vegetació llenyosa. És doncs una llàstima, que la gestió del nostre entorn més immediat florit passi per la seva constant eliminació quan ens ofereixen un regal d’expressió de vida natural: brots tendres i flors són l’aliment de moltes bestioles que ens estoven el cor i ens fan despertar els sentits de passejadors i naturalistes.

Només cal fer un tomb per Sant Daniel i una bona colla d’altres racons per adonar-se’n. Amb les desbrossades s’acaben els rams de flors de roselles, el jardí d’estels de blaus metàl·lics de les borratges, els tapissos de violes i ranuncles diversos o d’alls silvestres a peu de rierols. Tristos, molt tristos, deuen estar els nostres menuts perquè les seves estimades abelles –les nostres Maies i Willies del passat- deixen de visitar-nos, i erugues i papallones han de buscar un altre lloc per regalar-nos la seva bellesa. També els pagesos perden generosos aliats per que les flors de les seves collites esdevinguin els desitjats fruits.

Segurament, només caldria esperar unes setmanes més per desbrossar. Fer-ho quan la calor ja apreti de debò, quan les flors ja s’hagin fos, les llavors siguin a terra i els brots un record del passat. Així podríem mantenir l’espai públic endreçat, gaudir de la primavera i afavorir la biodiversitat més humil i propera.

Fem que Girona sigui un temps de flors llarg i preciós, gratuït i natural!

Evarist March és naturalista i botànic.

Deixa un comentari