I Concurs de microrelats ecologistes i naturalistes: Quina ràbia fa que la gent no faci allò que tu no faràs mai

– Partim? – Va dir en Joan.
– Si. Partim. – Va respondre en Pep.

Després de 3 dies de pluja i tempesta, eren les 6h d’un matí lluent del mes de maig. En Joan i en Pep havien quedat per anar a fotografiar ocells. Aquest cop cercaven les poblacions d’Agró roig (Ardea purpurea) i les volien anar a trobar a Tirant.

En Joan, era un jove de vint-i-cinc anys que havia anat a Austràlia a estudiar, durat 5 anys, ciències polítiques. Quan sortia de la feina, la seva passió era fotografiar tot tipus d’aus a les zones humides. Era el primer cop des de la seva tornada a l’illa, que havia quedat amb en Pep, el seu millor amic, per sortir a fer fotos. No s’esperava, però, què seria el que fotografiaria aquell dia. Tant sols feia un mes que havia tornat a casa i no havia tingut temps de veure quant havia canviat aquell territori en els 5 anys que havien durat els seus estudis.

Quaranta minuts més tard, ja havien vist tres agrons a la platja. Però aquest cop, tots els que van trobar van ser morts. Els van trobar tots tres prop de la vora del mar. El primer s’havia quedat atrapat en una llauna de cervesa del Carrefour, segurament intentant pescar algun insecte o crustaci que es trobava al cim de la llauna. Donat el temps que devia fer que la llauna era a l’aigua, aquesta es va foradar amb el seu bec i ja no en va poder fugir. El segon s’havia enganxat una pota a una xarxa que havia contingut un quilo de taronges, a seixanta cèntims el quilo. La xarxa s’havia enganxat, per una banda a la pota del l’ocell i per l’altre a un pal clavat a la sorra, condemnant l’agró a una lenta i dolorosa mort. El tercer agró no havia mort de fam. Aquest tenia un peix al seu bec. L’únic problema havia estat que no l’havia desembolicat abans. Tenia diverses i llargues tires, segurament restes de bosses de plàstic, que penjaven del cos del peix, i que l’agró no va poder evitar engolir.

El Joan va quedar commogut per aquelles imatges, que tant professionalment va capturar amb la seva reflex. Quan va arribar a casa, emprenyat, malhumorat i cansat no podia entendre el que havia passat. Com era possible que tres ocells haguessin mort la mateixa nit que ell els volia anar a cercar? Com era possible que la mar hagués portat tanta brossa a Tirant i que els ocells, intel·ligents com són, s’hi haguessin quedat atrapats?

Quan va obrir la nevera per servir-se una cervesa, va decidir que no tornaria a fer cap fotografia i va posar a dormir la seva reflex de dos mil euros. La va guardar curosament en una bossa de plàstic i la va deixar al cim de l’armari gran del soterrani.

1er Premi Categoria ecologista:
Quina ràbia fa que la gent no faci allò que tu no faràs mai
Autora: Càrol Coll

Deixa un comentari