I Concurs de microrelats ecologistes i naturalistes: La roca esquerra de la platja

Anàvem a peu per dessota el carrer de ca l’aia, passant davant el Casino vell fins arribar a la carretera que baixa en picat a Sa Riera. La llarga caminada la feia amb il•lusió. No hi havia cases fins a baix i el silenci natural d’aquell paratge em va ensenyar a reconèixer el cantar de les garses, els forats dels conills, el fregar de les fulles seques fins als pilons de les formigues, el suau balanceig dels pins encorbats, el revolt que feia grinyolar els frens, els vents que delataven l’olor de mar. Els pocs cotxes que passaven no destorbaven.

Arribàvem a la roca esquerra de la platja, esbufegant, com si assaltéssim la torre d’un castell emmurallat, rodejat de sorra que cremaria amb el sol. Deixàvem els cabassos a la seva ombra i esteníem el nostre regne al petit espai que encerclaven roques més petites. Hi havia poca gent. El tros de mar que gosava arribar, bramant i llençant bromera blanca, no ens cobria, però ens portava un munt de pedres de colors que apilàvem de mil maneres, guardant les vermelles per quan en tinguéssim un grapat, fer-nos el collaret. Arribaven peixos petits de formes i colors diferents, nedaven en grups i feien moviments divertits enmig de les roques i, de tant en tant, es deixaven atrapar perquè sabien que els tornàvem a mar; una vegada va arribar un pop despistat que ens va impressionar com es movia i com s’arrapava a les nostres roques punxegudes i encrestades que havíem de conèixer molt per trepitjar-les sense tallar-nos els peus.

De tot, però, la roca gran era la preferida; poderosa i segura, no es va moure mai en tots aquells estius de la meva infantesa. Encrestada i bonyeguda, sempre em deixava arribar al cim amb alguns regalims de sang a les mans que duraven fins atrapar de nou l’aigua salada. Allà dalt, el mar immens em volia fer caure llançant tota la fúria als peus ennegrits de la roca. De lluny, però, es tornava suau i esplèndid. Les gavines sempre cridaven.

Algunes tardes trampejàvem les xarxes i les barques que preparaven per sortir a mar fins arribar a les cases de la dreta que tenien els baixos plens d’estris de pescar. Enfilàvem el camí fins a una gran casa, amagada entre pins, des d’on la roca gran es veia més petita i el mar més gran.

Avui, la senzillesa natural d’ un paratge arran de mar, esplèndid, protegit massa tard, s’ha desensenyorit.

La carretera, amb cotxes amunt i avall. Fileres de cases l’encerclen a la dreta, i d’altres escampades a l’esquerra fins quasi arribar al revolt que continua fent grinyolar els frens, on la riera fa un congost abrupte que no deixa veure el mar.

Molt abans d’arribar a la platja, la riera s’ ha desdibuixat i, a banda i banda, hi ha cases i més cases, i hotels, i torres enmig de pins esclarissats que s’ enfilen mirant el mar.

Cap a Ses Negres, amb carreteres que s’hi acosten i camins tallats, les cases ja no s’amaguen, llueixen estils fins que apareixen dos edificis a mig fer, abandonats, com ànimes en pena. A l’hivern, també, tot queda abandonat.

De tornada, la platja. Més gran, poques barques de pesca, un gran passeig de fusta protegit per baranes d’acer, jardins ordenats, i molta gent.

No hi ha la roca de l’esquerra! ; qui l’haurà vençut?!; qui se l’haurà emportat?!; el mar?!…nosaltres…

1er Premi Categoria naturalista:
La roca esquerra de la platja
Autora: Teresa Massoni

 

Deixa un comentari