Més enllà de la crisi econòmica, una crisi de la “incivilització capitalista”

L’actual crisi té moltes cares. Algunes de caràcter conjuntural, com la crisi financera, altres de més profundes com els canvis que s’estan produint en l’anomenada economia real i tenen una escala global: increment de l’atur, caiguda de la demanda, caresties alimentàries, deslocalitzacions industrials, etc. I totes elles interconnectades entre si, i amb el món de les finances. Així mateix, les relacions entre ecologia i economia no són ni directes ni senzilles, com mostren les relacions entre la contaminació atmosfèrica (emissions de CO2), i les variacions en el consum i preus de l’energia (petroli) en el darrer any. Les respostes dels governs han estat sovint contradictòries. Tenen una agenda per sortir d’aquesta crisi? Quines són les seves prioritats?: El canvi del model productiu? Una distribució de la renda més justa? Fer front al canvi climàtic? Quins són els seus instruments en política fiscal, laboral i ambiental?

2_fitxes_semafors-led_01

Algunes d’aquestes contradiccions tenen a veure amb les dimensions i complexitat de la crisi, i amb les receptes que els governs volen aplicar a una crisi que no afecta només al model productiu, sinó també a les pautes de consum de la població i a l’explotació dels recursos naturals. Podem seguir aplicant polítiques de demanda que es basen en un ús intensiu dels recursos naturals (aigua, combustibles fòssils, pesca) i que provoquen greus problemes ambientals a escala planetària (escalfament global, exhauriment de recursos naturals)? ¿Quins conflictes socials provocaran l’augment dels preus dels combustibles fòssils? I els estralls ambientals que generen les pertorbacions derivades del canvi climàtic? Podem expandir les pautes de consum alimentari occidentals al conjunt del planeta? Hem d’estendre un model agroalimentari que multiplica les malalties als habitants dels països més rics, mentre provoca escassetat alimentària a altres societats? Per això, si la crisi té totes aquestes dimensions, les respostes que hem de donar no poden reduir-se al tradicional receptari neo-liberal (desregulació dels mercats) o fins hi tot al receptari keynesià (estímuls fiscals a la demanda).

Des de l’ecologisme polític o les esquerres verdes o alternatives, noves i velles veus exigeixen un canvi en l’agenda de les polítiques socioeconòmiqes i ambientals. Aquesta nova agenda té com a fonament una crítica radical al paper que tradicionalment s’ha conferit a les forces productives-destructives i el creixement econòmic com a motors de l’emancipació social del gènere humà. Les noves propostes parteixen de la redefinició de la igualtat social com l’accés universal a les necessitats bàsiques que no comprometi els recursos naturals i la capacitat de desenvolupament humà de les generacions futures, i sigui compatible amb la sustentabilitat ecològica. Reprenen el debat radical sobre la democràcia, sobre els mecanismes de participació de la ciutadania en la definició de les prioritats en les institucions públiques. Ampliant aquesta democràcia a totes aquelles institucions socials i econòmiques (estatals i internacionals, públiques i provades) que decideixen sobre el benestar de les persones. Aquestes veus també reclamen un nou marc de relacions econòmiques, socials i ambientals a escala global. Regular la cooperació financera i els termes dels intercanvis per tal prioritzar l’equitat, el benestar i la sostenibilitat ambiental del planeta.

Aquests canvis en l’agenda política no es podran dur a termini sense una major exigència dels ciutadans. D’una banda amb els poders públics: demanant augmentar la progressivitat fiscal, incrementar la despesa pública en benestar, i afavorir la inversió en transports col·lectius, especialment ferroviaris, i energies renovables. I, exigint també, un major control públic sobre els mercats i el sistema financer. Aquesta intervenció pública permetria redirigir –a través d’impostos, participació pública en el sistema financer- una part dels guanys cap a una vertadera “obra social” centrada en projectes caràcter social i ambiental. Però, també des d’un major compromís social i institucional amb la densificació i consolidació de totes aquelles xarxes de producció, consum i solidaritat que representen una alternativa a les forces destructives del mercat i de la propietat privada en els sectors productius estratègics: alimentació, energia, construcció, etc. I, sens dubte, també ens hem d’exigir un major compromís personal.

Deixa un comentari