Terratrèmols, Kiwis i An(y)ells!

Diapositiva1Fa 5 mesos i mig que som a Nova Zelanda… Ha passat volant! Des de Christchurch (Chch), la nostra estació base, hem visitat l’Illa Sud de punta a punta i ens hem meravellat amb els seus impressionants paisatges. També ens hem impregnat de la manera de fer i l’estil de vida dels kiwis… i hem notat en més d’una ocasió les tremolors d’una regió sísmicament activa. Aquestes són unes breus reflexions des de les antípodes.

La Natura: És cert que NZ té una natura espectacular i única, amb espècies endèmiques molt amenaçades, com el Kiwi, el Kea, el Takahe, el Tui o el Kakapo . Una desena part del país està protegit en 14 Parcs Nacionals que abasten 28.500 Km2 (si fa no fa com tot Catalunya). En conseqüència, el país s’ha dotat d’un poderós Departament de Conservació de Natura (DOC), amb un pressupost de 258 milions d’€ (57,3€/hab) i competències que superen pròpiament el que són els espais naturals protegits; enllaç al seu pressupost i línies d’acció.

El DOC en col·laboració amb les comunitats locals vetlla sobre una extensa xarxa d’infraestructures ecoturístiques dins i fora dels parcs: patrimoni històric, tracks, càmpings (molts de lliures), albergs, refugis, i quelcom tan bo per fomentar el lleure a la natura com punts d’aigua -bidons d’aigua de pluja filtrada per decantació- i lavabos -molt sovint wàters secs, als llocs més remots, però ben mantinguts i amb paper-. També regula i gestiona les concesssions d’activitats econòmiques i d’oci en el medi natural (caça, pesca, submarinisme, caiac, navegació, natació amb dofins o foques per exemple, etc). Entre les tasques més prestigioses i polèmiques del DOC hi ha la millora dels ecosistemes, que inclou programes de control de plagues; en particular l’erradicació de marsupials i mamífers introduits que depreden la flora i fauna autòctones, amb trampes i esquers tòxics. La col·laobració público-privada també és exemplar. Hi ha innommbrables reserves privades visitables amb programes de recuperació d’espècies i hàbitats autòctons; així com un pràctica molt extesa d’acords de col·laboració amb propietaris per co-gestionar arees de valor natural, ús públic o drets de pas. Potser per tot això, també ha proliferat molt el moviment WWOOF -Willing Workers On Organic Farms- amb el qual particulars estan creant autònomament projectes de conservació de la natura i producció agroecològica oberts al voluntariat internacional.

Ara bé, més enllà de l’enveja que fa NZ amb el DOC i els espais protegits -comparant amb el nostre estimat PEIN i el maltracte que està patint per part del DAAM i la Generalitat-, el cert és que un cop fora de les àrees protegides comencen els peròs.

El DOC també estableix les directrius de com s’han d’implantar noves activitats (granges, fàbriques, districtes residencials, etc.) i infraestructures (carretres, línies elèctriques…) al territori. I ha caigut el mite de “100% Pure New Zealand”… Com a eslògan està molt bé, però la insinuació verda dista molt de la realitat. Parlant en plata, fora dels espais protegits, la impressió és que Nova Zelanda és un país bastant “primitiu” i massa liberal pel que fa a les polítiques mediambientals i de gestió sostenible del territori. Potser és pel paral·lelisme històric -una nació jove i sense tradicions pròpies, nascuda de colons que han situat la propietat privada en un lloc prominent-, però NZ recorda força els EUA. A més molts dels trets socio-culturals típics “ianquis” predominen; els malls i el menjar ràpid; la devoció pels cotxes i els suburbis residencials; l’individualisme. Per sort, són un poble pacífic, desarmat, molt més equitatiu i sense el drama de les drogues. Tot plegat una mescla que es percep en com s’explota i transforma la matriu territorial, i en com es desenvolupen les ciutats i la societat, deixant les bones intencions i esquemes de sostenibilitat del DOC en un segon terme.

La instensificació agro-ramadera i silvícola és rampant. Potser és per l’enorme extensió de terreny (8 Catalunyes) de què disposen els 4,5 milions de kiwis, però el cas és que les planes i turons estan totalment ocupades per granges extensives d’anyells, de vaques i cèrvols, i per plantacions d’arbres exòtics. Tristament, el paisatge agrari és molt homogeni i industrial. Tendència que va en augment, ja que els darrers anys s’ha produit una migració de la cria d’ovi cap a boví (de llet i de carn), asociada a la reconversió a regadiu de prats i terrenys cultivables de secà, per tal de crear pastures i/o ferratge. Dinàmica que també comporta l’engrandiment de les parcel·les per tal admetre maquinària de reg de centenars de metres d’envergadura, tot roturant marges històricament arbrats que feien de tallavents i corredors biològics. Amb tot aquest procés, NZ està començant a patir problemes de nitrats al sòl i els aqüífers (una vaca allibera uns 2 litres d’orina cada vegada i pot fer-ho unes 12 vegdes al dia), motiu pel qual hi ha joves investigadors gironins fent recerca a la Universitat de Lincoln… amb l’objectiu de desenvolupar additius edàfics per alentir la percolació dels nitrats! Prevenir o limitar, ara no toca.

Els boscos són una altra vessant d’aquesta indústria primària. El paisatge boscós proper acostuma a estar format per plantacions, amb aquell aspecte linial, uniforme, dens i estèril que les acompanya. I quan tallades arreu, deixant mitja muntanya amb arbres i l’altra sense. És una pena, però cal marxar a les zones protegides i als cims més escarpats i aïllats, per retrobar el bosc i la vegetació natural. Es fa estrany, la veritat.

No sé… per una part agrada saber que un país tan petit té un sector primari tan viu i amb tan de pes a l’economia. Però amb aquest model tan productivista, el paisatge deixa de ser-ho. Aspecte que queda més que reforçat per la completa “tancaïtzació” del paisatge. Aquí no serveix l’expressió de “es como poner rejas / puertas al campo”; tot està vallat, camins inclosos, i l’accés al camp és escàs i està perfectament delimitat.

Les ciutats: 

Christchuch té 362.000 habitants i la seva zona urbana fa 607 Km2. És a dir: 3,7 cops la població de Girona en un territori 15 vegades més gran que tot el municipi de Girona. Això vol dir que cada christchurchià/na “ocupa” gairebé 1.700 m2 de sòl urbanitzat… el 2007 a la vegueria de Girona la mitjana era de 252m2/habitant… Em dec haver tornat massa eco-tiquismiquis, però se’m fa impracticable la ciutat de l’urban sprawl, pensada només des de l’òptica del cotxe i carent de qualsevol premisa d’accessibilitat equitativa i d’eficiència en l’ús dels recursos (energia, aigua, transports, paviments, verd urbà, etc.). Al contrari, aquí l’orgull és residir en unitats d’un quart d’acre amb la seva casa unifamiliar -de fusta, pladur, vidre simple i nul rendiment tèrmic- i jardí, independentment de la petjada ecològica que això tingui, de la dimensió de la taca urbana que s’acabi creant i de la llargada de les cues d’entrada i sortida que es generin. Deu ser deformació professional, però jo en aquestes regions, ciutats i barris només veig fluxes monumentals de matèria i energia desperdiciats.

Amb tot, Chch ha fet un important esforç en suport de la bici. Els carrers són tan amples, que tan sols pintant una ratlla a banda i banda, entre els cotxes aparcats i el trànsit, han produit una enorme i relativament segura xarxa ciclable. El repte el tenen en com fomentar l’anar a peu i en bus. En un context de ciutat difusa amb excés de trànsit i creixent, i on aparcar és una premisa en el 99% dels casos -hi ha places al carrer i cada establiment o edifici té les pròpies, també en superfície-, el bus ho té molt difícil, ja que sempre és més lent que l’auto, per les parades i reingressos a la circulació. Pel vianant, simplement les distàncies són inassumibles. Nosaltres tenim la primera botiga a 1 Km aproximadament; ja us podeu imaginar la petjada de carboni de cada barra de pa. Per acabar l’exageració, mai abans havia estat en una ciutat mitjaneta on veiessis senyals amb “City Centre 13 Km” tot circulant per un dels seus barris. Té un punt de còmic, francament.

I esclar, en aquest entorn, les relacions socials són molt escadusseres (el Tinder triomfa, es veu). Es fa molta vida als habitatges (el garatge és la cova dels homes on es troben per jugar a billar i poquer; i el jardí territori de barbacoes) i costa trobar on la gent queda per socialitzar, a banda del Mall. Però també cal tenir en compte el gran efecte de buidat provocat pels terratrèmols de 2010 i 2011, i que comentem tot seguit.

Tot té un costat positiu i, en aquest cas, el model difús i poblat d’edificis majoritàriament d’1 planta (residencials i comercials) va ser una benedicció per la seva població durant els mencionats terratrèmols, ja que els derrumbaments van afectar un nombre molt menor d’edificis dels que realment hi ha, i “només” 185 persones van resultar víctimes mortals. Molts edificis històrics de totxana, pedra i blocs multi-planta (de pisos, d’aparcament) van col·lapsar o han estat precintats per insegurs, fins el dia que una detonació els faci baixar per sempre. El paisatge urbà posterior a això és francament desolador, en especial al centre, amb molts solars buits, edificis clausurats, quan no enrunats, i seccions senceres d’un carrer amb les façances sostingudes per contenidors de barco.

Amb tot, la ciutat i tota la seva regió metropolitana estan en un frenesí de construcció de noves zones residencials per encabir els milers de famílies que han hagut d’abandonar la seva anterior casa o pis, o que simplement ja no veuen Chch com un lloc segur (de fet, aquest èxode ha desplaçat gent fins a Auckland, a l’Illa Nord).

En paral·lel, el govern central està invertint quantitats descomunals de diners en reconstruir les infraestructures (carreteres, ponts, equipaments, etc.) i serveis (clavegueram destrossat, xarxa elèctrica, etc.) de la ciutat, motiu pel que nosaltres l’anomenem “Christchurhc: La ciutat del cons”; no us podeu imaginar els milers de cons taronges que poblen els carrers d’aquesta urbs, i la increïble mobilitat que tenen; avui aquí, demà allà…  Per tot plegat, Chch s’està convertint en una de les ciutats més atractives pels “holiday-workers”; joves de tot el Món que venen a NZ amb un visat d’1 any que permet treballar. Perquè a Chch hi ha molta feina, i n’hi haurà durant una bona temporada. Cosa que permet venir, treballar-hi un parell de mesos, anar a voltar, tornar i tenir una nova feina l’endemà.

Dit tot això, la gent de Nova Zelanda és fantàstica. És un poble amable, acollidor i carinyós, amant de les seves costums singulars com anar descalç@s allà on sigui -faci fred o no-, el haka maorí i els taps metàl·lics de rosca pel vi (molt car qualitat-preu, per cert). També defensen el seu caràcter tenaç i rurbà (DIY; mecànica i tunning; esports a l’aire lliure; caça i pesca; etc.), i mantenen un fort lligam afectiu amb Gran Bretanya i la corona. La gastronomia els falla -però nosaltres estem molt mal acostumats amb això- i l’obesitat està molt extesa (3ra posició al Món), però són casolans, flexibles i simpàtics, cosa que s’encomana i s’agraeix. Sempre tenen un “no worries”, un “sweet” i un “that’s wicked” a punt, per transmetre llur bonhomia i lleugersa.

Ja ens queden menys de 6 setmanes per tornar a Catalunya. Hem passat estadis d’exaltació, però també de plateau i estancament per la rutina. En resum… la terra tira, i el mediterrani més, però estem gaudint de valent i pensem seguir-ho fent. Properament amb un viatge a l’Illa Nord que encara no hem trepitjat, amb una de les tantes camper-vans que recórren aquest país. És un tòpic, però el mercat de les furgos és enorme, barat i NZ està molt ben preparada per aquest tipus de turisme. I venint-hi, no et queda cap dubte de perquè Els Senyors dels Anells es va rodar aquí!! NZ hauria de ser a la llista prioritària de viatges de tothom!!

Pots veure fotos d’aquesta aventura aquí

Sergi Nuss Girona i Emma Soy Massoni

Deixa un comentari