Aliments, malbaratament i les eines per a una nova mentalitat

Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO en anglès), un terç de la producció global d’aliments (1.300 milions de tones) es malbaraten cada any.

Només a Europa, es llencen 89 milions de tones l’any, i a Espanya, que és el sisè país que més menjar desaprofita, es llencen 7,7. Els aliments malbaratats suposen una superfície de 1.400 milions d’hectàrees de cultiu, equivalents al 30% de la superfície agrària mundial.

Com hem arribat aquí?

Quan un país es va enriquint, inverteix més per tal de tenir supermercats i botigues amb excedència. Europa i Amèrica cobreixen d’un 150 a un 200% els requeriments nutricionals diaris de la seva població. Així doncs podem dir que un país com Amèrica té el doble de menjar a disposició dels consumidors del que realment necessita.

Si a tot això hi suméssim el menjar que es dóna als animals, el gra que els humans podrien consumir però que en comptes es dóna als animals per produir carn i productes làctics, la majoria de països rics tenen entre 3 i 4 vegades més aliments del que es necessita per alimentar a la seva població.

Foto: Roger Ressmeyer
Foto: Roger Ressmeyer

Quan pensem en el malbaratament d’aliments, el primer que ens ve al cap és el menjar que acaba llançat a les escombraries, ja sigui a casa nostra o als supermercats, però de desaprofitament n’hi ha al llarg de tota la cadena alimentària i molt abans que els productes arribin al consumidor.

A les granges, particularment als països on l’agricultura es troba en desenvolupament, la manca d’infraestructures fa que sigui difícil conservar les collites – refrigeració, pasteurització, magatzematge de gra i fruita, són requeriments necessaris perquè el menjar no es faci malbé. A part d’això, els productes que no compleixen una estètica determinada també són descartats sense que tinguin la oportunitat d’arribar al consumidor, i no oblidem que aquests aliments que són produïts però que no arriben a consumir-se també fan ús d’una gran quantitat d’aigua i contribueixen a l’efecte hivernacle. De tot el peix que es pesca a Europa, del 40 al 60 per cent es descarta i ni tan sols arriba a la costa. Dels aliments que sí que arriben al supermercat, una tercera part acaba als contenidors, i la majoria no són aliments podrits o en mal estat, sinó que encara podrien ser consumits.

13,000 llesques de pa fresc eren malbaratades per una sola fàbrica cada dia.
13,000 llesques de pa fresc eren malbaratades per una sola fàbrica cada dia.

Per posar un exemple, 13.000 llesques de pa fresc es llançaven en una sola fàbrica al Regne Unit cada dia, per tal de que els sandvitxos que fabriquen no tinguin cap crosta. Això va ser fins que fa pocs anys van començar a donar-ho als porcs. Definitivament una millor solució.

Així doncs, les causes del malbaratament són múltiples i variades; als països pobres sol ser per la falta d’infraestructures, als països rics té més a veure amb una gestió ineficient, producció excedent i l’allunyament per part del ciutadà del sistema alimentari; hem perdut contacte amb el nostre menjar i el seu origen, i això es reflecteix en el nostre consum. Dates de caducitat, ofertes 2×1, mala planificació i mala conservació són alguns dels factors que contribueixen al malbaratament alimentari domèstic.

Al món hi ha 842 milions de persones que passen gana cada dia tot i que produïm una mitjana de 2.700 calories diàries per a cada individu. La solució no és enviar les restes de menjar a l’estranger, sinó no produir més del que és necessari i no malbaratar-ho, ja que quan comprem menjar estem interactuant en el mercat global alimentari, afectant-ne les reserves i els preus. Per exemple, si no malbaratéssim tant pa, i compréssim menys blat, n’hi hauria més quantitat al mercat internacional, on també hi compren els països pobres.

Sabem que la població mundial va en augment, i es calcula que serem nou bilions al 2050, per això es parla d’incrementar la producció global de menjar, però les xifres ens mostren que no hi ha una manca real d’aliments, sinó un sistema ineficient, que fa que cada vegada ens trobem més a prop del límit del que el nostre planeta pot aguantar. Cada dia s’utilitza aigua, es tal•len boscos per crear més camps de cultiu, i s’utilitzen combustibles fòssils per tal de cultivar més menjar, que acaba a les escombraries.

Com a ciutadans del món hem de prendre consciència i saber com funciona el sistema per poder actuar en funció d’aquest coneixement.

Tristam Stuart, autor del llibre “Despilfarro: el escándalo global de la comida”, explica una anècdota que sembla contenir una de les claus per a canviar aquesta actitut respecte el malbaratament alimentari: Es trobava a Kashgar, la Xina occidental, i mentre s ’estava acabant el seu bol de menjar conversava amb el xef, qui de cop i volta va aturar la conversa i va quedar-se mirant fixament al seu bol buit. Seguidament va dir: “acaba-t’ho”. Ell va mirar el bol i va veure que s’havia deixat tres grans d’arròs. El fet de malgastar el menjar és un tema tabú en aquella regió, i és considerat socialment inacceptable.

“Em va renovar la fe de que nosaltres, les persones, tenim el poder d’aturar aquest tràgic malbaratament de recursos si fem que malgastar el menjar d’aquesta manera colossal sigui inacceptable, si fem soroll, si els ho diem a les grans corporacions, si diem al govern que volem veure el final del malbaratament d’aliments; realment tenim el poder de canviar les coses.”

“Sempre hi haurà una mica de menjar sobrer, i idealment aquest es podria destinar a alimentar animals, però a Europa per exemple, està prohibit alimentar als porcs amb algunes de les sobres per culpa de la febre aftosa. Això vol dir que ara per ara Europa depèn de la importació de milions de tones de soja d’Amèrica del Sud, la producció de la qual contribueix al canvi climàtic, a la desforestació i a la pèrdua de diversitat.” – afirma l’autor i activista.

Tristam Stuart darrere un pila de plàtans estèticament imperfectes, el malbaratament d'un sol dia en una plantació de plàtans, Equador
Tristam Stuart darrere un pila de plàtans estèticament imperfectes, el malbaratament d’un sol dia en una plantació de plàtans, Equador

Quines solucions hi ha?

Millorar les infraestructures als països en desenvolupament, implantar lleis que no permetin als comerços de malbaratar el menjar, sinó redistribuir-lo, evitar la confusió entre les dates de caducitat i la data aconsellada de consum, ja que aquesta última no és determinant del mal estat del producte, i incrementar la consciència ciutadana.

Podem fer pressió social i no comprar allà on sabem que es malbarata el menjar, i exigir que els grans supermercats revelin quina quantitat d’aliments llancen, i que ofereixin alternatives al malbaratament com ara vendre la fruita i verdura que no és estèticament perfecte a un preu baix, així com també els productes que estan a punt de caducar.

Algunes empreses ja s’han adonat de la importància d’abordar aquest assumpte, i aquest any la cadena francesa de supermercats “Intermarche” ha posat en marxa una campanya on ofereix la fruita i verdura “lletja” que normalment es llançaria i la ven a un preu més reduït.

Altres iniciatives són creades pels ciutadans i la seva voluntat d’aturar el malbaratament, com ara la plataforma alemanya Foodsharing, on qualsevol persona que tingui un excedent de menjar pot penjar-ho al seu portal online per tal de que qui ho vulgui s’hi pugui posar en contacte i recollir-ho.

Des de Foodsharing va néixer lebensmittelretten.de, una iniciativa que es caracteritza per una organització impecable i que es dedica a recollir els excedents de certs establiments prèviament acordats. Tothom pot participar-hi i cada membre és entregat un carnet que serveix d’identificació i de compromís amb l’associació i la seva filosofia. Els comerços confien en la plataforma i ja no llancen les coses directament al contenidor. Durant un curt període vaig poder participar-hi personalment i va ser una experiència reveladora ja que és difícil d’imaginar tot el que es llança d’una sola botiga de tamany mitjà cada dia.

“Feeding the 5000” va començar al 2009 al Regne Unit però ja s’ha portat a Holanda (DamnFoodwaste), Bèlgica, França i Austràlia on es dóna de menjar a 5.000 persones amb aliments que de no ser per això haurien estat desaprofitats. A Barcelona, el Plat de Gràcia serveix àpats fent servir els excedents dels comerços i les parades dels mercats del barri de Gràcia, i a Girona l’Associació de Naturalistes de Girona continua la campanya La Manduca no Caduca, que ofereix diverses activitats i tallers, a més de dinars populars utilitzant també aliments que estaven destinats a les escombraries.

Com sempre, el primer pas és prendre consciència i gràcies a la informació que tenim i a totes aquestes iniciatives, esperem poder construir un sistema alimentari més eficient i més just amb les persones i l’entorn.

Fonts i més informació:

http://www20.gencat.cat/docs/DAR/DE_Departament/DE02_Estadistiques_observatoris/27_Butlletins/02_Butlletins_ND/Fitxers_estatics_ND/2013_fitxers_estatics/0117_2013_IA_MalbaratamentA_Malbaratamentalimentaria.pdf
http://www.fao.org/docrep/016/i2697s/i2697s03.pdf
http://www.ted.com/talks/tristram_stuart_the_global_food_waste_scandal?language=en#t-10180
http://www.casadellibro.com/libro-despilfarro-el-escandalo-global-de-la-comida/9788420653457/1869080

Deixa un comentari