Un model de ciutat i de consum insostenible

Els petits comerços a tocar de casa estan desapareixent en benefici de grans superfícies situades a la perifèria de la ciutat i que segueixen un model a l’estil americà. Els polígons industrials s’estan convertint en polígons comercials. L’actual disseny urbà té a veure amb la manera com s’han transformat les ciutats des que es van inventar els supermercats.

Mercat de Santa Caterina

La traducció d’aquesta indústria alimentària en la ciutat és la d’una segregació d’usos importantíssima. Si us fixeu en l’arquitectura dels edificis del Barri Vell, el centre de Girona estava constituït per edificis amb comerços a la planta baixa i habitatge a les plantes superiors, la qual cosa es traduïa en carrers plens de vida quotidiana. Avui dia són poques les plantes baixes del Barri Vell que acullen botigues alimentàries, passant a ser un barri d’usos turístics i recreatius més que de vida quotidiana. Si ens anem allunyant del casc antic de la ciutat, anirem trobant supermercats petits però de dimensions prou considerables i que es regeixen sota les mateixes lleis de consum de les grans superfícies, per arribar a les perifèries regides per un consumisme imperatiu.  Les diferents aproximacions al consum alimentari tenen conseqüències urbanes diferents. Un model de gran superfície a escala de barri pot tendir a desertificar els carrers, mentre que un model de fira o un mercat obert al carrer pot generar unes dinàmiques de consum que reverteixin positivament en els nivells d’activitat a cota de carrer.

Els mercats, eren tradicionalment espais públics de la ciutat on la gent es trobava per comprar i fer safareig. Els supermercats, en canvi, com els centres comercials, són establiments privats, que promouen l’individualisme. I no és la lliure competència el que regeix la indústria alimentària a la ciutat. Aquest sistema es basa en l’explotació del productor que es tradueix en un preu “competitiu” i atractiu pel consumidor, passant, però, pels enormes beneficis dels intermediaris al qual cal sumar els enormes costos de transport. Per altra banda, des del disseny urbà s’ha contribuït a afavorir les grans empreses de distribució d’aliments: per exemple, el fet d’autoritzar que els supermercats d’extraradi tinguin pàrquing gratuït ha afavorit que el consumidor agafi el cotxe i es proveeixi  mensualment de tot tipus de menjars empaquetats en un sol matí, concentrant tota la despesa en un sol gran establiment en lloc de comprar setmanalment en diverses botigues especialitzades, desplaçant-se en bici o a peu, del seu propi barri.

El flux d’aliments té un gran pes sobre la petja ecològica de les ciutats del primer món. Més enllà del disseny urbà de les ciutats, els impactes de l’actual indústria alimentària no són menystenibles en matèria de sostenibilitat. Cada dia sentim a parlar de la reducció del l’ús del cotxe, però alhora no s’està impulsant unes polítiques de barris que garanteixin l’autosuficiència dels barris i un comerç de proximitat. Alhora, no té sentit impulsar un consum de proximitat si els productes que trobem als establiments provenen de l’altre punta del planeta.

El consumidor ha de ser conscient que els productes que compra no li costen el preu que posa l’etiqueta. Cal sumar-hi el cost de la benzina (si és que ens desplaça en cotxe), i tot un seguit de costos ambientals i socials que sovint no són avaluats.

No creieu que els consumidors hi tenim molt a dir sobre aquest impacte local i global?

Deixa un comentari